Porto 25 anys d’entrenador de bàsquet. Alguns anys d’aquests he portat bàsquet masculí, però sempre combinat amb femení. Tots i cada un d’aquests anys he portat equips femenins. Des de Lliga-2 fins Pre-mini, jugant ascensos, descensos, Campionats de Catalunya de totes les categories. Nivells A, B, C i D. Coordinador o Director Tècnic a la gran majoria d’aquests anys. És per això que crec que puc opinar sobre el problema principal del nostre esport de noies.

Abans, fa uns anyets, hi havien bastants clubs que treballaven la cantera, feien un treball des d’escola fins sènior, per poder jugar a les millors categories i tenir una continuïtat al club perquè les seves jugadores poguessin estar des de pre-mini fins sènior al mateix club. Les lligues preferents eren molt competitives, a on cada any fins a 6 o 7 equips podien competir per estar en posicions de Campionats de Catalunya. Les Inter-territorials eren d’un nivell excel·lent, on tenies partits duríssims i desplaçaments on sabies que tenies que estar molt bé per poder portar-te la victòria.

Tot això ha canviat. Tot això l’hem perdut.

A dia d’avui, molt pocs clubs són els que es dediquen a treballar i formar. Molt pocs els que es preocupen per treure una cantera pròpia. Molts els que es dediquen a “fitxar”. Que és fitxar?

Recordo un pare que m’explicava que li va dir a algun d’aquests clubs que si la nena tenia que pagar quota, com podien dir que la volien fitxar?? Fitxar seria si li paguessin una fitxa mensual per jugar.

Tothom té la necessitat d’anar a buscar lo que te l’altre, per poder completar els seus equips, per manca de treball al seu club. Pocs són els que treballen i molts el que van a “fitxar”. Alguns de forma compulsiva, que canvien 5 o 6 jugadores de cada equip, cada any. Ara serà de les 5 que entrin, però en un parell d’anys serà de les 5 que surtin. Llavors ja no hi haurà remeï. Jugadora desmotivada, mal treballada i poc futurible per excés de decepció.

Si hi ha tants equips que fitxen, i tant pocs que treballen, ja no hi ha on buscar. Ja cada vegada hi ha menys nivell. I és feina de tots nosaltres de recuperar lo perdut.

Pares que tinguin clar que la nena te que estar al seu entorn. Que tinguin un bon entrenador/a, un grup bonic de vestidor i una categoria competitiva. Això és tot lo que es necessita per què una jugadora es desenvolupi. Ja serà gran per jugar i trobar el seu espai a preferent o seniors d’alt nivell. Ja la buscaran, tranquils.

Crec que formo part d’un club que te aquesta paciència. Que la tindrà. Que posarà a disposició dels pares les tres coses bàsiques que he nomenat.

Promocionem els clubs de cantera i posem les eines per que les jugadores es desenvolupin al nostre entorn.

Tornem a ser aquell bàsquet femení potent que vam ser abans i que es tornin a veure els pavellons plens de bones jugadores sigui quina sigui la categoria. Tots guanyarem.

Visca el bàsquet femení!!

David Rodríguez
Entrenador Junior A Femení

“Un partido dura 40 minutos, de los cuales, la mitad, más o menos, la posesión del balón es del equipo contrario. La otra mitad, serán nuestros minutos de ataque.

Suponiendo que no hubiera cambios en mi equipo, tendría que dividir entre 5 jugadores el tiempo de posesión del balón, luego, de los 20 minutos que mi equipo tiene el balón, yo, aproximadamente, lo tendré 4 minutos.

La conclusión es evidente, de los 40 minutos que dura el partido, yo tendré el balón alrededor de 4 minutos. A partir de esta reflexión, me pregunto:

¿Es importante aprender a jugar sin balón?“

Sovint els entrenadors de minibàsquet ens queixem dels problemes d’espais en atac que tenim. Clar i totalment justificat està, que els preminis que tot just acaben de començar a jugar no tenen cap noció d’ocupar espais. A més a més, donat que la majoria del temps en entrenaments de preminis es dedica a la tècnica i a la tàctica individual és normal que molts equips arribin a categoria mini sense saber ben bé que han de fer quan no tenen la pilota, és a dir, on s’han de col·locar i com s’han de moure. Crec que moltes vegades aquest problema no ve tant de la col·locació del jugador en l’espai sinó de què ha de fer quan no té la pilota.

Trobo que a mesura que els jugadors es fan més grans s’ha d’anar perdent volum de treball de tècnica individual, sense deixar de treballar-la, i s’ha d’anar donant volum a altres aspectes del joc com pot ser el joc sense pilota. Dit això intentaré de la manera més fàcil possible exposar unes quantes normes o indicacions que crec que poden ser útils en el treball del joc sense pilota, tenint en compta que no li donarem la mateixa importància a aquestes normes al primer any de premini que al segon any de mini per exemple.

Abans de tot, penso que hem de donar algunes indicacions tàctiques bàsiques des de petits, aquestes solen ser “hem d’estar oberts” i “no m’acosto a la pilota si no la tinc” això ens beneficiarà en el joc sense pilota. A partit d’aquí parlarem de l’ON em moc i del COM em moc.

El primer és col·locar els jugador sense pilota. Els espais que aprofitin han de ser útils, no poden estar gaire junts ja que no participaran a l’acció, ni tampoc poden estar molt a prop, ja que sinó, un defensor podria defensar a dos atacants i això seria ajudar a la defensa. Per tant, l’espai òptim és aquell que està lluny de la pilota però suficientment a prop per poder rebre una bona passada.

El següent que hem de dir al jugador sense pilota és que ha d’aconseguir lliurar-se de la defensa per poder rebre i que per això l’haurà d’enganyar utilitzant fintes i canvis de ritme. Per millorar el joc d’enganys podem utilitzar exercicis d’1×1 sense bola on l’atacant hagi d’aconseguir la pilota que està plantada al terra allunyada d’ell (per exemple de fons a mitja pista) i el defensa no pot separar-se més d’un mentre i mig. Utilitzant fintes de cos l’atacant ha d’enganyar al defensa per deixar-lo enrere i fer-se amb la pilota.

A partir d’aquí el jugador sense pilota haurà d’aconseguir obrir una línia de passada entre ell i la pilota. Per fer-ho s’haurà de col·locar entre la pilota i el defensor. Hi ha diverses maneres d’aconseguir-ho, les més útils segons la meva opinió són fixar al defensor i tornar cap endarrere; guanyar l’esquena per buscar la porta enrere; i el tall per davant. En les tres opcions l’atacant podrà utilitzar fintes i canvis de ritme per fer-ho més fàcil i és molt important que en cap moment el jugador eviti el contacte, ha d’entendre que en moltes ocasions, xocar o tocar el contrari farà que aconsegueixi avantatges, i en aquest aspecte l’ajudarà molt. Per treballar això podem utilitzar el típic exercici d’1×1 amb un passador. És important que aquest passador ocupi diferents posicions (centre, 45º, cantonada, banda, fons…) així posarem tant a l’atacant com al defensor en diferents contexts del joc real i per fer l’exercici més insistent podem prohibir el bot a l’atacant si juguem situacions a prop de cistella.

Per altre banda, també cal treballar el joc sense pilota quan aquesta està en moviment. Cal destacar aquí acompanyar les penetracions, hem d’intentar que el jugador que penetra tingui sempre opcions de passada. Una eina molt útil és dir-los als jugadors que juguin de cara al jugador que penetra, d’aquesta manera quan el jugador que penetra no pugui finalitzar l’acció, no li farà falta buscar molt per trobar un jugador preparat per rebre. També destacar el reemplaçament, on el jugador haurà d’enganyar al defensor per ocupar un espai lliure i poder estar mes a prop de la pilota.

Finalment, per posar-ho en practica al joc real podem utilitzar qualsevol situació on el bot estigui limitat o prohibit, així obligarem als atacant a treballar per rebre, començant sempre per situacions més reduïdes. Crec que una de les més útils és el 3×3 ja que ho integra tot i deixa molt espai al jugador per jugar. Una vegada aconseguim que els jugadors compleixin aquestes normes, estic segur que veurem una millora en els espais i en la circulació de pilota del nostre equip.

Per acabar, vull dir que una vegada els nostres jugadors assimilin aquests conceptes els hi hem de complicar exigint sempre el màxim a la defensa. Hem de premiar al jugador que ha fet un bon moviment sense pilota per rebre, però també hem de “castigar” la defensa perquè el seu atacant ha rebut i exigir-li encara més donant-li eines per defensar aquestes situacions. D’aquesta manera l’atacant haurà de treballar encara millor. I això farà que poc a poc, tinguem millors atacants, millors defensors i millors jugadors.

Daniel Garcia Plazas
Entrenador Mini A Masculí
Entrenador Ajudant Júnior A i Mini B Masculí

Que passaria si un nen de primària comencés a fer derivades? Doncs que aquell n’en no aprendria a fer-les perquè no tindria la capacitat cognitiva per entendre-les i estaríem perdent el moment per ensenyar el que realment és sensible a aprendre per la seva maduresa cognitiva.

Això està passant a l’esport actualment, és a dir, els esportistes han de treballar les habilitats que estan en la seva zona de desenvolupament proximal, ja que els hi suposarà un problema cap al seu cognitivisme (estudi de la ment humana per comprender com interpretar i processar la informació i és capaç de pensar i aprendre) però amb l’ajuda de l’entrenador i col·laboració amb els companys més avançats, podran entrar en aquesta zona de desenvolupament, augmentant així, la zona de desenvolupament potencial quedant per optimitzades les que ja resten a dins de la zona de confort.

Si fem un pas endavant i treballem les que no els hi pertoca, o deixant de banda les que encara no tenen assumides, estem posant un sostre al desenvolupament basquetbolístic de l’esportista.

Això, a part de limitar el desenvolupament motriu, estem fent que aquell esportista, entri en una dinàmica de neguit, frustració i desmotivació i altres sentiments que acabaran resultant un canvi de disciplina esportiva o pitjor, abandonament de la pràctica d’esport i activitat física. És per això que ens hem d’assegurar de seguir un correcte procés formatiu. S’ha de creure en les estratègies didàctiques? Amb convicció, sí.

Els entrenadors sabem com ensenyar, però… realment sabem com aprenen els nens?

Això fa tenir un una necessitat didàctica per establir un camí lògic durant el seu procés d’aprenentatge esportiu. El fet d’utilitzar un mètode no garanteix totalment una bona tasca educativa, però el fet de no utilitzar-la, sí que garanteix un 100% una mala tasca pedagògica.

Com a entrenadors podem ensenyar molts continguts, però mai tants com els que un esportista pot aprendre dins d’un context esportiu, on requereixi l’ús de l’habilitat tècnictàctica seleccionada per resoldre aquell problema de forma òptima.

Aquí és on comença la part específica de les estratègies didàctiques i mètodes d’ensenyament, on en descobriment guiat és el que més s’apropa a aquesta metodologia cognitiva.

L’entrenador ha de ser capaç de guiar aquesta situació davant del problema en el qual es troba l’alumne fent preguntes perquè reflexionin i pensin quina acció seria la correcta o més ajustada a resoldre el problema a través de tasques seqüencials que representin un avanç significatiu.

L’esportista, en aquest cas serà el protagonista en el seu propi aprenentatge, explorarà de forma creativa les seves possibilitats motrius i construirà accions tècniques i esquemes motors que portarà a la pràctica per aprendre-les.

Ja per acabar, m’agradria subratllar la importància del concepte de les tasques obertes, que són aquelles que es treballen en situació d’incertesa, és a dir, que les condicions varien durant l’execució de l’habilitat, per això, l’executant, ha d’ajustar la seva pròpia acció en cada situació.

Aquestes ens faciliten a treballar la part cognitiva de l’alumne, ja que han de percebre el que passa i analitzar la situació per prendre una decisió dins d’un context global.

“Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo”
Benjamin Franklin

Alexis Hernàndez
Entrenador Responsable Escola de Bàsquet
Staff Tècnic Sènior Femení
Preparador Físic C.B.Mollet

Diuen que de vegades hi ha mentides que a base de repetir-les s’acaben convertint en veritat. A mi com a entrenador em sembla que la mentida que més mal ens ha fet ha estat la (suposada) dicotomia entre formar i guanyar a la que tots alguna vegada ens hem vist enfrontats.

No sabem d’on va sortir, tot i que no és difícil sospitar que va néixer malintencionadament i ha acabat expandint-se tant que fins i tot ha arribat a agafar estatus de pregunta cabdal en la definició d’un entrenador davant la qual calia decantar-se i acceptar que la nostra resposta ens definís.

En aquesta mentida hi han trobat una mina aquells pels qui la victòria equival a l’èxit i per arribar-hi qualsevol mitjà és lícit i ho han fet fent-nos escollir entre guanyar o aprendre, entre guanyar o formar-se de tal manera que semblessin excloients. Ens cal una revisió curosa sobre aquesta mentida abans que s’endugui pel davant més possibilitats de gaudi i diversió infantil de les que ja se n’ha endut.

L’objectiu inherent del bàsquet és la victòria. Cal jugar per guanyar, només faltaria! Fer bàsquet sense buscar la victòria no té cap mena de sentit. El basquet, com tants altres entorns esportius ens permet, en la recerca de la victòria, mesurar-nos amb els altres, competir amb ells per arribar a un mateix objectiu i per arribar-hi ens obliga a cooperar, a ser disciplinats, a ser tenaços en els nostres esforços i metòdics en els nostres procediments.

Perseguir victòries ens permet conéixer-nos millor personalment tant quan gaudim de la satisfacció d’haver assolit un objectiu com quan ens toca assumir que l’altre ha sigut millor que nosaltres. Ara bé, i aquí rau la trampa amb la que ens han intentat engatussar sovint, la victòria és l’objectiu de qualsevol competició, però no tot s’hi val per arribar-hi, perquè malgrat ser l’objectiu, guanyar ni ho és tot ni és sinònim d’èxit així com perdre no és tampoc sinònim de fracàs.

Hi ha qui equivocadament quan es guanya creu que tot s’ha fet bé i quan es perd s’ha fet malament. Aquest és un model nefast pels nostres nens i nenes, doncs hi ha vegades en que no cal ni esforçar-se per guanyar, i en canvi reben “premi” en forma de felicitacions, de bones paraules,… i altres vegades que malgrat fer tot el que hem pogut, acabem perdent…i rebent el “càstig” per haver perdut.

La victòria i la derrota, per elles mateixes ni expliquen ni ensenyen res. El que és realment formatiu és entendre (mitjançant el bàsquet) que quan un té un objectiu ha de fer tot el que pugui per assolir-lo i que si ho fa, això és un èxit i que si l’assoleix però no ha fet tot el possible, és un fracàs. D’aquesta manera, i mitjançant el bàsquet, repeteixo, aprenem a donar el millor de nosaltres mateixos i a no jutjar-nos per la victòria o la derrota, que no depenen només de nosaltres, sinó per la honestedat en el nostre esforç.

Jugant per guanyar els nens i les nenes s’enfrontaran a un munt de situacions diferents i es per això que diem que el bàsquet, com l’esport en general, és la millor escola de vida que hi ha, perquè té una potencialitat educativa i formativa inigualable, però fins i tot sent així, depèn en gran mida de qui és el conductor de l’activitat. Si l’entrenador té un tarannà formatiu aprofitarà tot allò que passi mentre busca la victòria. Ajudarà als nens/es a comprendre que quan fas tot el que pots has d’estar satisfet, els ajudarà a comprendre que cal ser humil en la victòria i digne en la derrota, els ajudarà a empatitzar amb l’àrbitre i amb la dificultat de la feina de jutge, els ajudarà a cooperar amb qui necessita ajuda,… L’entrenador, el formador, és la clau de tota aquesta partida.

Benvinguts siguin tots aquells formadors que entenguin que això consisteix en arremangar-se i en deixar-ho tot pels nens i no pas en arremangar als nens i fer que s’ho deixin tot per nosaltres. I no hi ha premi més gran ni medalla més brillant per a un formador que quan deixem de participar en la vida d’un nen o una nena tenir la sensació que se n’emporta alguna cosa bona en haver-te conegut.

Ets més de formar o de guanyar? Pensem-hi.

Àlex Terés
Entrenador Sènior Masculí Lliga EBA

El passat mes de juliol vam tenir les primeres converses informals amb el Mario per la possibilitat d’organitzar unes estades a la casa de colònies de la Conreria, una espècie de stage de pre temporada amb tots els equips del club a prop de Mollet, que servís per engegar aquest curs esportiu.

La previsió inicial va ser fer una reserva de 30 persones…. una quantitat que crèiem un objectiu assolible sent el primer cop que com a club organitzàvem una activitat d’aquest format però a mesura que passaven les setmanes la quantitat anava augmentant a xifres impensables.

Finalment hem estat 117 jugadors i 13 entrenadors, un total de 130 persones de molts equips del club que han estat entrenant i convivint moltes hores durant els tres dies de les estades.

Perquè una entitat segueixi en constant evolució és important tenir noves iniciatives, seguir creixent millorant el nivell esportiu i sobretot generar sentiment de pertinença de club a tots els jugadors i jugadores. Això últim precisament és del que més podem estar orgullosos que s’ha aconseguit amb aquestes estades més enllà de la quantitat d’hores d’entrenament acumulades.

Veure les estones de menjador com nens i nenes d’escola o pre minis feien broma amb jugadors més grans, l’estona de piscina o com per exemple a les nits els jugadors pre infantils feien bromes als jugadors júniors masculins o veure la gimcana nocturna que les jugadores sènior femení van organitzar i preparar per a les noies d’equips inferiors… són moments molt bonics que ens han donat aquests dies. Una convivència que ajuda a crear bon ambient i relacions entre tots els jugadors i jugadores del club així com el fet de conèixer varis entrenadors i entrenadores.

Ara toca millorar esportivament a cada entrenament i donar-ho tot a la competició, sigui quin sigui el resultat de cada partit. Estic segur que iniciatives com aquesta ajudaran a viure intensament el club, a interessar-se pels resultats d’altres equips o anar a veure algun partit i sobretot a preparar amb il·lusió les properes estades de la propera edició de setembre de 2017.

Àlex Coma
VicePresident Esportiu C.B.Mollet
Entrenador Sènior B Masculí i Mini B Masculí