ROSA CARRILLO

Les lesions en jugadors/es de bàsquet, tots sabem que són inevitables. Sempre que es practica qualsevol esport el cos està exposat a les lesions. Però jo com entrenadora, i mare, em pregunto: És possible prevenir-les? Estudis recents diuen que és molt important fer estiraments, tant abans de començar, com a l’acabar. Potser, la majoria d’entrenadors han perdut una mica aquest costum. Els estiraments, no tenen llavors, la rellevància que deurien tenir.

Jo penso, que és important preparar el cos abans de fer un esforç. Durant l’entrenament, el cos realitza una sèrie d’esforços… El cos pateix! Doncs, valdria la pena quedar una mica abans i que els jugadors realitzin els estiraments adequats, depenent el tipus d’entrenament que es farà posteriorment i tenint en compte l’edat dels nens/es.

Les lesions de jugadors de menys edat, cada cop són més nombroses. Nens de 12/13 anys es trenquen els lligaments creuats del genoll, menisc… Aquestes patologies, abans passaven quan un jugador era més gran. Per aquesta raó, entre d’altres, és imprescindible preparar el nostre cos.

La meva experiència: jo tinc una filla que es va lesionar amb dotze anys. Un any més tard, ja l’havien operat. Quan a una nena amb aquesta edat un metge li diu: no pots jugar a bàsquet, no surtis a passejar, res d’esport, anar amb bicicleta… Res!

Llavors,comença una lluita tant per la nena, com per la família. Part de la gent del club, on portaves tota la vida, comença a oblidar-se de que la jugadora està patint tant físicament com mentalment. Sort, que tot acaba…

A partir d’aquest moment, passes pàgina: trobes altres companyes, altres amistats… Recolzament. Finalment, diré com a mare i entrenadora, que és essencial recolzar i donar ànims a la persona que pateix aquesta o d’altres lesions. Davant aquestes situacions, tots hem de reflexionar i dir-nos.. el nen/a deixa de jugar, però no deixa de formar part de l’equip, i sobretot… segueix sent una persona!

Rosa Carrillo
Entrenadora Cadet Femení i Col·laboradora de l’Escola de Bàsquet

MONTSE PÉREZ

Sovint oblidem que, per sobre de tot, i en totes les competicions, el resultat, la victòria i els punts, deixen de tenir importància si els valors que transmetem i l’actitud al camp no és de respecte.

Per la meva experiència en aquest esport, i crec que en tots els altres, per sobre de tot està el respecte. Això és el que volem transmetre als nostres jugadors.

Quan estem escoltant, molts cops, que es diuen coses lletges als àrbitres i s’insulta, no ens n’adonem que és una persona que intenta fer la seva feina el millor possible.

Hauríem de parar i pensar que en aquells moments, la nostra actitud és la que estem mostrant als nostres fills i l’exemple que estan prenent.

Jo faig una petita reflexió: treballem en els valors, sobretot en el respecte, animem als nostres jugadors, siguem sempre positius i gaudim del partit.

Pensem en l’esport com una part més de l’educació dels nostres fills i de la seva formació com a persones íntegres, que hauran de conviure en societat i aportar el seu granet de sorra.

Donem-nos l’oportunitat de compartir la important tasca de formar grans esportistes i grans persones i que tot el que aprenguin els serveixi en el futur per aplicar-ho en el seu caminar per la vida.

Oblidem les petites victòries a curt termini i centrem-nos en les grans victòries per sempre.

Montse Pérez
Entrenadora del Mini Masculí C

LLUÏSA VIDAL

D’ençà que estic al CB Mollet, on faig tasques administratives, poc puc parlar de la vessant esportiva, us puc parlar més de la vessant humana, del meu tracte amb mares, pares, àvies i avis, entrenadores i entrenadors, i resta del personal del Club.

Persones que per un motiu o altre en algun moment han de passar per l’oficina del club, sempre hi ha algun tràmit a fer, liquidar algun torneig, aclarir algun dubte,… De sempre m’ha agradat tractar amb la gent, i aquí he tingut l’oportunitat de conèixer a persones realment encantadores, educades i amb sentit de l’humor, (també a vegades passa algú que ha tingut un mal dia!) que fan que l’estona de feina es passi molt més ràpida.

Sempre he admirat la gent que té la facultat de saber ensenyar, tenir una bona professora o professor és una gran sort a la vida, algú que et desperti les ganes d’aprendre i aprendre més, que faci que l’esforçar-te quan les coses et costen no et desanimis, i això és totalment aplicable a la tasca que fan les entrenadores i entrenadors del Club.

Any rere any vaig veient com jugadors del Club, gent jove, amb empenta i il·lusió pel Basquet i sobretot amb ganes d’ensenyar es preparen per poder exercir com a entrenadores i entrenadors.

En l’àmbit personal el que més m’agrada és veure com s’ho passen de bé les petitones i els petitons de la casa. Els entrenaments de l’Escola de Bàsquet, veure amb quines ganes juguen amb la pilota, fan els escalfaments i/o estiraments, veure com les seves entrenadores i entrenadors fan que s’ho passin bé i que gaudint del temps d’entrenament estiguin començant a aprendre les regles del joc.

Lluïsa Vidal
Administrativa del CB Mollet

FRANCESC DELGADO

A la vida si no et poses objectius pertanys als objectius d’un altre i vas a remolc del que els altres esperen de tu.

Tot just fa un any el meu entrenador em va portar a una xerrada de Xesco Espar amb alguns companys d’equip i el primer que ens va dir a la xerrada -i ens ho va fer apuntar- va ser aquesta frase. Tot i que el públic era molt divers i aquesta frase pot anar orientada a qualsevol àmbit de la vida d’una persona, a mi el subconscient m’ho fa veure tot amb forma de pilota de bàsquet.

Moltes vegades, i sobretot quan comencen les temporades, els entrenadors o jugadors somiem amb sortir al partit i solucionar-ho tot com per art de màgia, com un triple a l’últim segon, però no som conscients de la feina que hi ha darrere. Estem tots d’acord que la feina de l’entrenador és aprofitar l’experiència i els coneixements que ha acumulat al llarg dels anys i transmetre-ho als jugadors, però tot això és un esforç no gaire útil si no sabem on volem arribar, és a dir com volem que els jugadors siguin al final de la temporada.

Siguem ambiciosos amb aquesta meta i situem-la fora de la nostra zona de confort i, sobretot, fora de la dels jugadors; després només ens caldrà organitzar metes o fites més petites -detalls en els gestos tècnics o conceptes senzills- que ens permetin anar saltant d’una fita a la següent fins arribar a l’objectiu final.

Per exemple, si vull que els meus jugadors defensin millor al jugador amb pilota, els hi demanaré que utilitzin les mans, que estiguin amb el nas a prop de la pilota, que tinguin les cames flexionades, que siguin ambiciosos, que si volen fer punts que robin pilotes per córrer al contraatac i ficar una entrada fàcil!

Si els hi expliquem tot això en un sol exercici o un sol entrenament, sabran defensar com jo vull el mateix dia? Els hi donem una setmana sencera, ja haurem aconseguit que defensin bé? Recordeu que entrenem més coses, no estarem tot el mes fent defensa! Quant temps trigarem a defensar bé si els entrenadors no tenim clar l’ordre dels conceptes o el més important, no ens hem aturat a pensar quins conceptes ens calen per arribar a l’objectiu final?

I si ara expliquem cada concepte a mesura que els nostres jugadors van assumint cada hàbit. Per exemple, si al final de la setmana -per dir un període de temps- aconseguim que els jugadors estiguin sempre amb el nas a prop de la pilota, podrem saltar al següent concepte i explicar’ls-hi que ara que estan tan a prop han d’estar flexionats o preparats per poder reaccionar amb temps. I un cop ja estan allà i aconsegueixen aguantar al seu rival durant quatre o cinc bots, i si els hi expliquem que poden fer que el rival es giri només posant la mà al davant de la pilota, així donarà l’esquena a la nostra cistella i als seus companys! Ara ja tenim defensors amb iniciativa i els rivals buscaran pasar-la, a explicar com robar pases!

Sé que tots aquests conceptes a priori semblen molt fàcils, però algú té un equip sencer que els faci absolutament sempre? Crec que si fem també partíceps als jugadors d’aquests objectius, si compartim aquestes metes amb ells o si ens aturem un minut a preguntar’ls-hi quines són les fites per arribar a l’objectiu que els hi posem, entendran el que els hi volem ensenyar i sabran si milloren com a jugadors o si en canvi segueixen a la línia de sortida mentre els seus companys estan a meitat de la cursa.

És només un exemple simple, però crec que si ens aturem cinc minuts en pensar on volem arribar, podrem preparar els entrenaments i la temporada d’una manera més efectiva.

Francesc Delgado
Entrenador del Junior B Femení

DOLORS MARMOL

17:15h…”Bona tarda Antonia, Félix, Leila”…”Bona tarda”…”A quin vestuari si us plau?”…”Neteja’t les sabates abans d’entrar a pista”…12 anys han passat des de la primera vegada que li vaig dir al meu fill gran que cada vegada que entrés al pavelló havia de dir aquestes paraules i ara també al meu fill petit. Educació, respecte a totes les persones que formen part del Club. Aquesta és la nostra funció com a mares i pares.

17:30h… el so de les pilotes botant contra el terra… els crits dels jugadors/es… els entrenadors donant explicacions… comença la vida del CB Mollet. Puntualitat és la clau perquè l’entrenament no es distorsioni.

Exercicis per parelles… tres contra tres… el treball en equip és bàsic en aquest esport. Tots són importants per a aconseguir els objectius de la temporada. L’esforç i la constància seran imprescindibles perquè cada jugador aporti el millor de sí mateix al seu equip.

“Ara feu entrades per la dreta”…”Vinga tirs lliures”…L’ entrenador… persona imprescindible per a formar els jugadors. Però… formar només per a competir? Per a guanyar els partits? Els resultats són el més important? Personalment penso que no: s’ha de formar esportiva i personalment. El més important és l’evolució de cada jugador, trobar el seu lloc dins l’equip, motivar-li, treure el potencial de cadascú per a aprofitar-ho al màxim. No ser el millor de l’equip, si no fer que l’equip sigui el millor. Perquè crec que és més lloable un partit perdut però lluitat que un partit guanyat sense esforç. “¿Y quién es el mejor entrenador. Cualquiera que trabaje con niños y mayores, pero que les motive, les enseñe a mejorar su técnica y también su comportamiento.” Aito Garcá Reneses.

Bé, acaba una de tantes tardes de bàsquet, i espero que encara quedin moltes més….Fins demà.

Dolors Marmol
Membre de la junta directiva i de les comissions d’equipament i disciplinària

ALBERT DENUC

D’ençà que vaig agafar el meu primer equip que és en el que estic actualment, sempre he tingut la preferència per ensenyar-los a jugar de forma més col·lectiva que individual, òbviament sense oblidar la qualitat individual dels jugadors, però donar preferència al joc en equip. Gràcies a això, vam tindre molts bons resultats a la primera fase, queda’n en primera posició.

Però quedar primers de grup no son tot alegries, donat que això volia dir que ens tocaria estar a un grup més fort i així ha estat.

La meva sorpresa ha estat que m’he trobat amb equips, no de gran nivell, sinó, amb equips que depenen de la valia d’alguns jugadors.

No són equips superiors a nosaltres, el que m’he trobat són equips que compten amb 3 ó 4 jugadors amb un nivell superior a la resta i que són ells els que guanyen i que sense ells, segurament l’equip no tindrà el mateix nivell. Són nens superiors a la resta de companys. És per això que em faig la pregunta que si és millor formar els nens de forma individualista o més en equip.

La meva opinió és molt clara, penso que els nens en aquesta categoria, tenen que entendre que han de jugar en equip, que han de gaudir del basquet, per donar més continuïtat a tot l’equip i no dependre del talent d’un o més jugadors, i que tots tinguin les mateixes oportunitats, donat a tots els jugadors el mateix protagonisme dins la dinàmica de l’equip. Intentar que tots els jugadors es sentin importants i necessaris dins l’equip pot ajudar a millorar el seu rendiment de joc, augmentar el seu esforç, la seva confiança i la seva autoestima.

El treball ben organitzat en equip ajuda també en la defensa, podem integrar amb més facilitat el concepte d’ajudes defensives i que es comuniquin entre ells, a l’hora de fer un balanç defensiu.

Crec també, des de la meva opinió, que si potenciem l’individualisme a l’equip, no podem assegurar que tots els jugadors tinguin el mateix bon domini de la pilota, ni bona mecànica de tir, ja que el joc dependria sempre dels jugadors més fort.

Un sol jugador per molt bo que sigui mai podrà guanyar un partit, sempre necessitarà la feina i l’esforç dels deu companys d’equip.

Crec que si no fomentem una bona dinàmica de joc en equip, podem arribar a tindre conflictes entre els jugadors, davant les derrotes, ja que tendirien a buscar culpables entre ells.

Hem de tenir molt clar que quan l’equip guanya, guanyem tots, i quan l’equip perd, perdem tots.

Jo resumiria la meva opinió amb una frase:

«CONSEGUIR BUENOS JUGADORES ES FÁCIL. CONSEGUIR QUE JUEGUEN JUNTOS ES LA PARTE MAS DIFÍCIL»
Casey Stengel.

Albert Denuc Compte
Entrenador Mini D i Col·laborador Escola de Bàsquet

JONNY SEIDI

Fa uns dies circulava per les xarxes socials un vídeo d’una baralla entre dos pares d’un equip de nens infantils.

Aquest vídeo, a part d’impactar-me em va fer decidir escriure sobre aquest tema: els pares a l’esport.

De ben segur que no ens serà difícil trobar un pavelló un cap de setmana qualsevol i veure diferents pares des de les grades o, inclús, a peu de pista, donant tot tipus de directrius als nens com: “passa, corre, tira, bota” i en el pitjor dels casos insults cap als arbitres, critiques als companys del seus fills i fins i tot episodis vergonyosos com el vídeo esmentat anteriorment.

Tampoc ens costarà imaginar la “típica” imatge al cotxe, direcció al partit, on se’ls hi diu als nens què han de fer a la pista i com ho han de fer. També després del partit dir-los què no han fet bé, perquè no han fet allò o perquè no han fet allò altre…

A vegades, ens costa sentir un “disfruta, passa’t-ho bé, esforça’t tot el que puguis..” o al acabar el partit preguntes tals com: has gaudit?, t’has esforça’t tot el que podies?”

Estic convençut que absolutament totes les paraules que se’ls hi diu són per ajudar o perquè es creu que el nen no està donant tot el que podria. Jo personalment, penso que és una equivocació, que aquell jugador ja té un entrenador que li dóna directrius i que inclús, ell mateix és conscient moltes vegades d’allò que podria haver fet millor, i com ho ha de fer la pròxima vegada. Però tot i així, ho faci millor o pitjor, l’entrenador és l’encarregat de corregir si és necessari.

Algú s’ha preguntat que potser aquella directriu que es dona des de la grada o previ al partit és totalment contraria al que demana l’entrenador des de la banqueta? És aquí, doncs, on posem el nen en un compromís envers uns i altres.

Per acabar us deixo un video molt interessant d’una entrevista a la psicòloga esportiva Patricia Ramírez que parla sobre el tema tractat:

  Video.

Jo demanaré a aquests pares de l’esport que gaudeixin de com juguen els seus fills, de com s’equivoquen, de com maduren jugant a l’esport que els hi agrada, de com milloren i de com disfruten. I, sobretot els animo a animar, que animin molt perquè així segur que els ajuden.

Jonny Seidi
Entrenador del Mini A i Pre-Infantil Femení

SERGI BELTRÁN

En aquest escrit presentaré la meva opinió sobre una de les estratègies d’aprenentatge que he conegut recentment i he decidit incloure dins de la meva metodologia de treball, sense dubtar-ho. Parlo de l’ús de les paraules “anclatge” que en moltes ocasions, afavoreixen i fomenten la comunicació entre el binomi jugador-entrenador i fins i tot, l’aparició de gests tècnics específics del nostre esport de forma natural pel jugador.

Fins fa poc temps la meva alternativa a quan un exercici “no sortia” com jo m’esperava, era modificar o canviar-lo directament. He de reconèixer que tot aquest procés en certes ocasions, em feia desaprofitar part del temps d’entrenament del que disposava fins al punt, d’arribar a no poder fer algun exercici planificat amb anterioritat alguna vegada. Tot això em va fer reflexionar sobre què podia fer, per proposar tasques adequades a les característiques dels meus jugadors i així afavorir/facilitar el seu aprenentatge, aprofitant al màxim el temps útil d’entrenament.

Finalment vaig arribar a la conclusió, que la meva planificació de la sessió no només havia de contemplar el disseny estructural propi de l’exercici, sinó que també havia de tenir present COM exposaria la tasca als jugadors; és important que tot l’equip parlem el mateix llenguatge per entendre’ns ( un paraula anclatge = una reacció automàtica del jugador o equip).

Acotant una mica els ensenyaments a l’etapa formativa en la qual jo em moc (premini-mini) actualment, exposaré alguns exemples que jo aplico o he vist aplicar a altres entrenadors amb més experiència. També voldria afegir que considero que els següents exemples, poden ser utilitzats dins de qualsevol equip de les categories esmentades, independentment del seu nivell.

Pilota = Tresor. Et sorprendria la disminució del nombre de pilotes perdudes innocentment en aquestes categories, si relacionen aquest anclatge quan l’entrenador el diu en veu alta.

Oferir línies de passada = Corda tensa. Un extrem de la corda és la pilota i l’altre el jugador que vol rebre. Els defensors són els encarregats de tallar aquesta corda ràpidament.

Defensa de la línia de passada: Tallar la corda amb els dits. Si estàs davant la talles amb el cos i si estàs darrera no la talles. Personalment puc afirmar que sorprèn com els nens relacionen el concepte automàticament, tant en partits com entrenaments.

En els entrenaments per treballar aspectes tant de defensa individual com col·lectiva, l’anclatge atac= presoner / defensor= policia / cistella = escapatòria. També puc afirmar com el simple fet d’utilitzar aquest vocabulari, genera una motivació intrínseca als jugadors més menuts principalment, que arriba a generar sorprenents millores en el grau d’intensitat defensiva.

Consciència de la responsabilitat defensiva individual = no et supera. El simple fet d’escoltar aquesta frase, consciencia automàticament al jugador de la importància de la seva defensa.

Per concloure m’agradaria reiterar que aquests són alguns dels exemples que jo estic començant a utilitzar d’anclatges amb els meus jugadors i que no puc confirmar que siguin la recepta secreta de l’èxit, ens trobem en fase d’adaptació però tot i així, si que m’agradaria encoratjar-vos a valorar la opció d’incorporar aquesta estratègia d’aprenentatge dins de la vostra metodologia. Tanmateix voldria convidar-vos a compartir amb tots els entrenadors del vostre Club aquests anclatges, d’aquesta manera any rere any, les fases d’adaptació dels equips als nous entrenadors o els casos de substitució puntual d’entrenadors en entrenaments i partits, aniran sempre en benefici de l’equip perquè tots parlarem el mateix llenguatge.

Sergi Beltrán
Entrenador Premini B Masculí

FERMIN LAFUENTE

Us vull parlar de les xarxes socials associades al basquet i en concret al C.B.Mollet. Vagi per davant que nosaltres no busquem tenir molts likes a una foto de Instagram o a una noticia a Twitter, l’únic que busquem es promocionar el club i informar als nostres socis primer i a tothom que estigui interessat.

Fet aquest primer aclariment, us vull comentar el funcionament de les diferents xarxes que gestionem, actualment estem a Facebook, Twitter i Instagram, cada xarxa te les seves peculiaritats i el seu perfil de gent.

Facebook es una xarxa amb un perfil de gent mes familiar on es comparteix entre amics, aquí el club informa sobre tot amb fotos de diferents actes i esdeveniments que organitza o que hi participa, ja sigui tornejos, actes o simplement notes informatives rellevants. Els seguidors del club en aquesta xarxa es mantenen sempre mes o menys entre 700 i 800 i la interactivitat amb el club es relativament moderada.

Twitter es una xarxa social mes professional on el principal objectiu es informar. Es la xarxa amb mes seguidors que tenim, actualment mes de 1300, i la que mes expansió te al nostre club. Es també on els diferents estaments oficials agafen la informació del C.B.Mollet (altres clubs, les federacions i mitjans informatius), aquí es on mes informació publiquem, ja que es una xarxa mes ràpida i dinàmica a l’hora de buscar informació. La interactivitat amb el club es relativament important

Instagram es la xarxa mes juvenil per dir-ho d’alguna manera, la que mes repercussió te entre els joves que son la gran majoria dels nostres jugadors. Actualment tenim 331 seguidors. Com ja sabeu es una xarxa on principalment es publiquen fotografies i es el que fem, publicar i compartir fotografies (intentem mínim una diària) tan nostres com dels nostres seguidors, relacionades amb el club i amb el basquet (entrenaments dels diferents equips, estàncies del club, personal, material, partits), on la gran activitat es produeix els caps de setmana que es quan juguen els diferents equips. La interactivitat amb el club es molt alta.

Per últim voldria fer una menció a la nostre web que encara que es la que menys protagonisme te, molt aviat trobareu grans novetats, estigueu atents!!.

Fermin Lafuente
Comunity Manager i membre de la Junta

Anna Benedicto

Tots aquells qui saben què és el bàsquet sabran que és un esport d’equip, en canvi, no tothom sap què comporta ser-ho.

Considero que el concepte d’equip és un dels valors més enriquidors que podem aconseguir en aquest esport i, per aquest mateix motiu, em d’aprofitar-ho. Un equip podríem comparar-lo amb un gran puzle i, per tant, cada jugador serà una peça. Amb això faig referència a què cadascun d’ells ha de saber que és una part de l’equip i que ha d’aportar la seva porció; ja sigui anotant, defensant, animant als companys… Si un d’ells no ho fa, veurem el trencaclosques incomplert.

A tots ens encanta veure com una banqueta s’alça sencera per celebrar una cistella decisiva, com l’equip celebra una victòria, com un jugador pot donar ànims a un altre… Però com s’aconsegueix això?

Primer de tot s’ha d’inculcar l’actitud d’equip tant dins com fora la pista. Està clar que entre jugadors uns s’avenen més que altres, però com la vida mateixa, el que cal evitar és la formació de “grupets”. Han de tenir clar que, tot i que puguin tenir millor relació amb alguns, tots són un.

Fent referència a que tots són un vull posar èmfasi al fet de “fer pinya”. Un equip no només està pels aspectes positius sinó també pels negatius. Qualsevol membre de l’equip ha de sentir-se recolzat, sabent que si alguna cosa no surt bé tindrà als seus companys darrere que li faran un cop de mà. I de fora a dins, el que tan comunament podem veure en un equip com una abraçada, dins la pista ho podem veure transformat en una palmada a l’esquena.

Finalment, però no menys important, considero de gran importància en categories de formació el fet d’aplaudir la feina ben feta. Ja sigui un entrenament o un partit, que s’aplaudeixin, que es diguin entre ells que s’ha realitzat una bona feina o que xoquin les mans. En aquest aspecte “tot s’hi val”.

En conclusió, l’equip es basa en un aprenentatge conjunt sense que ningú quedi pel camí. L’objectiu serà anar construint i creixent com a equip i polir tot allò que perjudiqui al grup. D’aquesta manera tot allò que tant ens agrada veure pel televisor, equips professionals etc. Podrem veure-ho en els nostres equips de formació.

Anna Benedicto

Entrenadora del Mini B Femení